MAI MÉS TEU, HO SÉ

Està asseguda sobre el llit mirant per la finestra cap al final del cel, petites llàgrimes li travessen la cara i els seus llavis no somriuen. Es gira i em clava uns ulls plens d'odi i gel, uns ulls envidriats que en el fons mostren temor.

M'acosto a ella i m'assec al seu costat sense dir res, prenc la seva mà entre les meves i espero a que digui la primera paraula del que sé que serà una llarga discussió, no vull. En aquest moment retira la seva mà d'entre les meves, s'aixeca del llit i se'n va, intento aturar-la i demanar-li una explicació però la porta ja està tancada. Miro el lloc on abans reposava ella i hi trobo una carta mig oberta, i ara, entenc tot el que ha passat i comprenc que hagi marxat, per sempre.

"Amor, sento tot el que ha passat, però  mai més podré tornar-te a dir així. Entenc que jo no fos suficient, comprenc que la meva malaltia t'impedís estimar-me, fins i tot puc acceptar el que vas fer, però ara m'he adonat que tu i jo no teníem futur; entre nosaltres hi havia un mur massa alt de mentides descontrolades, que esperaven el moment adequat per ser descobertes, i aquí ho tenim. T'estimo, sempre ho he fet, per mi ets perfecte i no desitjo això, però ens ho hem buscat nosaltres. Marxo molt lluny, no tractis de buscar-me, serà inútil. Estaré bé però em faltaràs tu, sempre viuràs en mi i ompliràs aquell petit buit que em falta.

                                                                      Sempre teva."

És en aquest instant quan moro, la meva vida s'acaba ara mateix encara que em queden seixanta anys més. 

A partir d'avui ja no sóc jo, visc com un cos sense ànima que vaga pel món buscant un miratge, el meu cor deixa de bategar, l'aire que respiro es converteix en gel i cada paraula d'aquesta carta em persegueix com el record del que no oblida.