TOT EL QUE PUGUIS IMAGINAR I MÉS

2/4/11

Es un d’aquells moments en que tot pot anar a  pitjor, en que caus i no trobes forces per tornar-te a aixecar, en el que  creus que no pots continuar endavant i perds per complet l’esperança i la força per seguir lluitant.

Ho acabo de perdre tot, tot el que tenia, tot el que havia construït amb alenades de fe i esperança, m’acabo de perdre a mi mateixa, i tots i cada un dels moments que he creat acaben de marxar, i han tancat la porta darrera seu, no tenen intenció de tornar.

Tinc tot el que una persona podria demanar, un marit que m’estima a més no poder, i una filla preciosa, que es el millor que m’ha passat a la vida. Tinc la feina per la qual m’he deixat la pell estudiant, i els meus amics, són persones realment increïbles. Pensareu que no es normal que em senti tan defallida, però dins  d’aquest ambient de felicitat hi ha un defecte, estic malalta.

17/5/08

Estic a l’hospital amb el meu marit, nerviosa, molt nerviosa, m’acaben de fer un test cognitiu i un escàner cerebral. Fa més de dos hores que estem aquí esperant, ja no noto el pas del temps sembla que hagi passat una eternitat i m’estic començant a desesperar, ja sé que estic malalta, ja sé que em passa, no entenc perquè haig d’esperar tanta estona perquè un desconegut em digui el que tinc.

-Senyora Bartrà, ja tenim els resultats, vostè pateix Alzheimer, l’ha anat desenvolupant des de fa uns dos anys, el seu cas es poc comú, ja que no passa dels trenta anys d’edat, per tant, agrairíem que es quedés un o dos dies en observació.- Miro al meu marit amb cara d’espant, fa tan sols cinc mesos que ens hem casat i ja hem de passa per aquestes coses junts, tinc sort que el tinc a ell, perquè sinó em sembla que ja m’hauria caigut el món a sobre.

Cap a les deu de la nit,  l’Oriol ja ha marxat, ara es quan em començo a adonar del que m’està passant, fins ara amb ell tot anava bé, però ara que estic sola, m’adono de la gravetat de la situació, es possible que d’aquí a uns anys, em desperti i no sàpiga qui es l’home que està dormint al meu costat, tinc por.

Ja fa estona que no paren de passar metges per davant de la meva habitació, es reuneixen i parlen entre ells, he aconseguit desxifrar el meu nom entre tot aquest cúmul de paraules tècniques, Marina Bartrà, la resident de l’habitació 127.

Són les tres de la matinada i he tingut un malson horrorós, tinc la respiració accelerada i tota la roba xopa per la suor. Trobo a faltar al meu marit, m’estic començant a posar melancòlica, tinc por d’oblidar-lo, de no reconèixer la seva mirada i que el seu somriure em sembli desconegut  el dia que vingui a visitar-me. Es millor que torni  a dormir, demà serà un altre dia.

A les nou del matí  ve la infermera a despertar-me, cosa que aconsegueix amb facilitat ja que no he dormit gairebé gens. M’avisa de que avui em faran algunes proves mes i que després començaré a fer una teràpies per reduir l’acceleració de la malaltia.

-Senyora Bartrà, aquestes proves són rutinàries, vostè les haurà de fer cada dia a partir d’avui, ja que són per millorar el nivell memorístic i evitar que la seva malaltia avanci tan ràpidament com fins ara, no s’amoïni.- Que no m’amoïni diu, en qüestió d’anys hauré perdut gran part de la meva memòria el que vol dir, que també perdre gran part dels meus records, i això no em fa cap gràcia, no vull oblidar la meva vida, no vull oblidar res del meu passat, ha sigut massa fantàstic com per perdre’l ara. Començo a fer les proves, son divertides, em pregunten coses de la meva vida, jo els contesto sense pensar, em sembla que al cap i a la fi no estaré tan malament.

El meu marit acaba d’arribar per recollir-me, em sento com una nena petita que espera al seu pare a la sortida de l’escola, el doctor ens dóna instruccions sobre el que hauré de seguir fent durant tota la vida, i em demana que en el cas que no recordi, torni a l’hospital.

3/4/11

No sé com ha passat, el cas es que estic estirada a terra i un home em mira amb desesperació, he caigut al moment de sortir de la dutxa, no sento el meu cos. Ell truca  a l’ambulància que em porta cap a l’hospital; Perquè aquest home es preocupa tan per mi? No el conec de res. I que hi feia jo en aquella dutxa? No es pas casa meva. Encara que si m’hi paro a pensar, no recordo com es casa meva.

Veig a una nena al meu costat, deu tenir uns tres anys, es preciosa, la nena mes maca que he vist mai, deu ser la filla del senyor aquest, m’ha semblat sentir que li deia papa. De cop i volta, entra ell amb un doctor al darrera i em comença a sacsejar:- Marina, Marina sóc jo, digues que te’n recordes de mi, saps qui sóc oi? Oriol, sóc l’Oriol el teu marit i t’estimo més que a la meva pròpia vida, per favor  recorda. I ella? Saps qui es ella? Es diu Marta i es la teva filla, t’adora, no la pots oblidar ara!- No entenc el que m’està dient, però de cop me n’adono.

Ho acabo de perdre tot, tot el que tenia, tot el que havia construït amb alenades de fe i esperança, m’acabo de perdre a mi mateixa i acabo de perdre el que més estimava.