FINS MAI

Efímer com el temps, tan curta i lleugera com una brisa que t'acaricia i fa mal, un dolor silenciós que et va destrossant per dins fins a deixar-te en res. Aquella mirada va ser això, va ser un adéu sense inici, un fins mai. Un trist comiat que no enunciava cap retrobament. 

Tots dos l'un davant de l'altre i trencats pel dolor, ens mullàvem sota les llàgrimes del cel que plorava aquella amarga despedida. Tots dos, junts, bon aviat sols, recordàvem el nostre passat i el desitjàvem amb fervor.

De sobte et vas posar a plorar i el teu dolor es va fer meu. Les llàgrimes que travessaven la teva cara feien més mal que qualsevol ferida superficial, aquestes em van arribar al fons, a l'ànima. Amb aquestes llàgrimes vas acabar amb mi, em vas fer teu fins al final dels temps. Aquelles petites gotes de cristall em van cremar com el foc en el més profund de mi, no vaig saber reaccionar. Al meu voltant el món va quedar en res i només existies tu. Tu, el teu perfum, les teves abraçades i les llàgrimes que em van encadenar dins teu. 

Com explicar-li a ningú la punyent sensació que vaig tenir quan et vaig abraçar i tremolaves de por entre els meus braços, com fer entendre l'horrible pensament que et passa pel cap quan hi ha la possibilitat de no tornar a veure a aquella persona que et fa sentir especial. No trobo paraules per descriure-ho. Només sé que aquella nit, contra tot pronòstic, la vaig perdre, la vaig apartar de mi i qui sap si algun dia podré tenir-la de nou entre els meus braços.