BOJERIES D'AMOR

Sota les estrelles d'aquesta nit eterna ploro per culpa d'un record inesborrable que em perseguirà fins al final dels meus dies, ho sé. Un trist record que quan era realitat em feia somriure, però ara només hi ha llàgrimes, tot s'omple i les llacunes d'aigua dels meus ulls no em permeten gaudir del món, de la vida, d'aquest moment.

Aquella primera mirada que em vas regalar a l'entrar per la porta, aquell primer "bon dia" dels molts que vindrien després, tots i cadascun d'ells provocant-me un formigueig per tot el cos impossible de frenar.  El primer somriure còmplice, un gest impossible d'oblidar, tant perfecte tot ell que el cor se m'accelerava de manera descontrolada, era una sensació insuperable, increïble. 

Les contínues bogeries que ens posaven a  prova un dia rere l'altre. Aixecar-nos enmig del cine proclamant el nostre amor, saltar amb paracaigudes quan els dos teníem vertigen, interrompre un casament aliè, dormir als llits d'exposició de l'Ikea... i cada vegada fer coses més surrealistes. 

Ficar-nos a la via del tren pocs segons abans del seu pas per allà i notar el ferro roent davant dels ulls, fer l'amor a l'últim banc de l'església un diumenge de missa, apostar l'un contra l'altre per veure qui estimava més a qui i acabar jugant a la ruleta russa per amor. Tot per amor. 

Perdre't en aquella última ronda del joc, la mostra de que jo t'estimava més, perquè vaig seguir vivint per tu, en canvi tu no vas morir per amor a mi, si hagués estat així la bala no s'hagués disparat. És un fet que està comprovat, si hagués sigut per amor, avui encara estaries amb mi.

I ara, com cada nit, ploro sota el cel estrellat per culpa nostre, per culpa de la nostra estupidesa, del nostre gran amor, tan insà que se't va endur perquè deixessis de fer-te mal. 

FINS MAI

Efímer com el temps, tan curta i lleugera com una brisa que t'acaricia i fa mal, un dolor silenciós que et va destrossant per dins fins a deixar-te en res. Aquella mirada va ser això, va ser un adéu sense inici, un fins mai. Un trist comiat que no enunciava cap retrobament. 

Tots dos l'un davant de l'altre i trencats pel dolor, ens mullàvem sota les llàgrimes del cel que plorava aquella amarga despedida. Tots dos, junts, bon aviat sols, recordàvem el nostre passat i el desitjàvem amb fervor.

De sobte et vas posar a plorar i el teu dolor es va fer meu. Les llàgrimes que travessaven la teva cara feien més mal que qualsevol ferida superficial, aquestes em van arribar al fons, a l'ànima. Amb aquestes llàgrimes vas acabar amb mi, em vas fer teu fins al final dels temps. Aquelles petites gotes de cristall em van cremar com el foc en el més profund de mi, no vaig saber reaccionar. Al meu voltant el món va quedar en res i només existies tu. Tu, el teu perfum, les teves abraçades i les llàgrimes que em van encadenar dins teu. 

Com explicar-li a ningú la punyent sensació que vaig tenir quan et vaig abraçar i tremolaves de por entre els meus braços, com fer entendre l'horrible pensament que et passa pel cap quan hi ha la possibilitat de no tornar a veure a aquella persona que et fa sentir especial. No trobo paraules per descriure-ho. Només sé que aquella nit, contra tot pronòstic, la vaig perdre, la vaig apartar de mi i qui sap si algun dia podré tenir-la de nou entre els meus braços.