EL TEU MOMENT

Arriba un moment en que saps qui ets i vols que la resta del món, en la seva totalitat, ho reconegui. Aleshores et poses la roba que més t'agrada, tanques l'armari i surts al carrer. Camines amb pas segur cap al teu destí, trepitjant fort, perquè tothom et reconegui i recordi qui ets. Ets sents bé, mai t'havies sentit tan lliure de pes, tan lleugera, tan gran i important però a la vegada tant petita. T'adones que la gent et mira, ja siguin mirades d'incredulitat, descarades, amables o simplement mirades, tu els retornes la mirada i li afegeixes un somriure.  

UNA VIDA SENSE POR

És una lluita contra el temps el que intentes guanyar i saps de sobres i des de bon principi que no ho aconseguiràs mai.

I aleshores et capfiques i tens por. Tens por de perdre el que sempre has tingut, el que sempre has sigut, tens por de canviar i no tornar a ser tu mateix, tens por d'oblidar com es tira endavant, tens por dels teus temors. Aquesta por realment s'apodera de tu i et fa seu, et controla en tot moment i no et deixa viure, no et deixa ser lliure, ser feliç. Ets el seu titella i juga amb tu fins al final. Però si pel contrari aconsegueixes superar-la, arribarà el dia en que seràs més fort, aconseguiràs trencar els fils i podràs tornar a somriure.

PERSONES ÚNIQUES

Tants moments que passes amb persones increïbles i no te n'adones com de fantàstiques són. 

Sense saber-ho pots arribar a tocar el cel amb elles al teu costat, el temps s'atura i desitges que cada instant quedi gravat dins teu per no oblidar-les mai, perquè estiguin sempre amb tu. Quan recordes els somriures, els crits descontrolats, les abraçades sense final, les mirades de llarga amistat que saps que perduraran per sempre, és aleshores quan saps del cert que les tens allà pel que faci falta, per qualsevol cosa, i descobreixes que no les pots perdre mai, que són massa importants com per deixar-les marxar de la teva vida.

VIDES OPOSADES

La vida, sempre tan injusta per uns i massa bona per altres, sempre de part de gent que és més que els demés, sempre fent mal, sempre regalant oportunitats a qui menys se les mereix. La vida, que ens enganya dia a dia i ens fa patir a cada instant, que ens regala moments de patiment i ens trenca amb cops inesperats que fan mal, grans envestides que ens fan caure ben avall, tant, que en ocasions ens costa una eternitat aixecar-nos.

La vida, un ball infinit que ens trastorna i ens excita, tan increïblement apassionant que ens fa perdre els sentits. Un cúmul de sensacions que ens permet viure intensament, sense pors, sense remordiments. Sempre impulsant-nos a seguir caminant, a no deixar-nos endur pel fracàs, a continuar pas a pas. La vida ens impulsa a ser qui som, a actuar com volem, ens ensenya a patir i a aprendre de la felicitat. Sempre tan sorprenent i incerta, sempre tan esquerpa i dolça, sempre tan amarga i convincent. Vida, sisplau ensenya'ns a viure sense saber.

TOCAR EL CEL AMB LES MANS

Quan menys t'ho esperis aconseguiràs tocar el cel amb les mans, i t'adonaràs que la vida no és tan terrible com pensaves. Veurà que sempre que ho has necessitat hi havia una mà per recolzar-te, que les persones no sempre són cruels i que la vida també aporta coses bones. Miraràs cap avall i els somriures i les emocions ompliran el teu passat, alçaràs la vista cap amunt i un futur brillant t'esperarà. 

Quan menys t'ho esperis el camí es farà gran i ample, caminaràs sense entrebancs i decidit a conquerir el cel sencer. Sentiràs com el vent t'acaricia i per primera vegada a la vida et sentiràs lliure, volaràs lluny i creuaràs el món des de dalt. No dubtaràs en ser jove per sempre, en conèixer, aprendre i saber sense límits, a escoltar el cap i fer-li cas al cor, a cantar cançons i somiar despert.

Dormiràs sobre els núvols, ballaràs entre la boira, et reflectiràs en les estrelles i li somriuràs a la lluna.

EL MILLOR MÓN

Desitjo un món on totes les paraules siguin genials, on al mirar una persona se'ns dibuixi un somriure a la cara, on  els tresors siguin el més insignificant. Un lloc on les estrelles es puguin agafar amb les mans, un lloc on no poder perdre's, on sempre siguem algú. On s'aprengui a disfrutar de les petites alegries, on somriure sigui fàcil i agradable, on el rosa estigui pintat per tot arreu, on el present sigui més important que el futur. 

UN LLOC PER MI

La nit recobreix amb la seva foscor les grans llàgrimes que rellisquen per les meves galtes, es camuflen entre les onades i marxen lluny de mi. En silenci i sense trencar la tranquil·litat que reina al meu voltant camino descalça per la sorra, sentint les carícies sota els meus peus. La tristesa m'envaeix i necessito agafar aire fortament perquè em costa respirar, l'angoixa s'ha apoderat de mi i no em deixa marxar. 

Visc en un món ple de gent que no em reconeix, gent que em saluda pel carrer amb desgana, sense mirar-me a la cara, gent que em veu com una estranya. Sola pels carrers de la  meva ciutat, sola com una ànima que vaga buscant el lloc on pertany, un lloc on encaixar, com dues peces que s'acoblen per finalitzar un puzle. Fa poc vaig aconseguir entendre qui sóc; sóc una desapareguda, sóc una molèstia per la societat, sóc com aquell gra al cul que et surt i no et deixa viure en pau durant dies. Per ells, per tots ells jo sóc això. Una taca negra i borrosa que no serveix per res i que només fa nosa, un fantasma, un espectre solitari que simplement no hauria de ser-hi. 

Però encara no he descobert quin és el meu lloc. Es possible que no en tingui o que mai el tribi, probablement m'hauré de passar el que em queda de vida caminant pels carrers i fent-me mal als peus. Segurament algú amb més sort que jo ha trobat el meu lloc al món i se l'ha quedat per ell, no m'estranyaria, les persones som així d'egoistes. Per tant, vol dir que haig de desaparèixer d'aquest món amarg i intentar viure millor en el que vingui després. M'acosto a l'aigua, nedo cap al més enllà i seguiré nedant fins la lluna, fins que trobi l'escala que m'ajudi a pujar al cel.