Sempre que passo caminant per aquell carrer em vénen els mateixos rocords. Aquella sensació d'angoixa fa que m'hagi d'apretar les mans contra el pit, són records molt dolorosos.
La meva antiga vida era una selva de penes i dessolació. Vivia al carrer de la soledat i pensava que era un cul de sac, que no tenia sortida. Amb quatre mantes arreplegades dels contenidors acoseguia allunyar el fred del meu cos. Amb les caixes de cartró que trobava darrere dels súpers em vaig acoseguir construir el que bonament es podia considerar una casa. Vivia en la misèria absoluta, sola, això era el que feia més mal. Ningú no gosava acostar-se a mi, jo era pels altres com un bacteri, com una malaltia infecciosa que ningú vol agafar.
Feia dies que no em dutxava i no aconseguia roba neta des de feia dues setmanes. La gent més benèvola em deixava algunes monedes, però només em podia comprar una mica de pa i un suc.
I cada dia era el mateix, em despertava de bon matí pel soroll dels cotxes a la carretera, m'aixecava, amagava les meves mantes i anava a passejar. A vegades per un parc, d'altres pel centre de la ciutat.
Mirava les persones del meu voltant, imaginant que jo podia viure com ells. Totes aquelles persones es queixàven perquè no podíen fer un viatge a Londres, perquè no podíen anar de vacànces, perquè no es podien comprar roba aquell mes. Tan de bo jo tingués aquelles preocupacions, l'única cosa que em preocupava a mi era poder sobreviure fins l'endemá.
Però recordo perfectament el dia en què vaig haver de deixar de preocupar-me d'això. M'havia assegut en un banc del parc de davant del carrer on vivia, observant la gent caminant amb les preocupacions diàries dibuixades a la cara.
Aquell home de rostre serè va seure al meu costat, em va dir el seu nou i després, res. En Jacint va deixar passar els minuts al meu costat i jo no podia evitar mirar-lo de forma descarada, em semblava tan estrany que una persona hagués tingut el valor d'acostar-se'm.
Em va dir que ell em podia treure d'aquella misèria absoluta, que ell em podia ajudar i que volia fer-ho. Em va demanar que l'acompanyés i des d'aquell dia ja no m'he separat d'ell.
Avui en dia tinc una casa on viure, no una casa de cartró, una casa de veritat, amb finestres, teulada i balcó. Em puc dutxar cada dia i tinc roba neta a l'armari. Des d'aquell dia en Jacint és com el meu pare, perquè un home de seixante anys em va treure d'un món d'odi i d'amargura i em va pintar la vida amb els colors de l'esperança.
