BOJERIES D'AMOR

Sota les estrelles d'aquesta nit eterna ploro per culpa d'un record inesborrable que em perseguirà fins al final dels meus dies, ho sé. Un trist record que quan era realitat em feia somriure, però ara només hi ha llàgrimes, tot s'omple i les llacunes d'aigua dels meus ulls no em permeten gaudir del món, de la vida, d'aquest moment.

Aquella primera mirada que em vas regalar a l'entrar per la porta, aquell primer "bon dia" dels molts que vindrien després, tots i cadascun d'ells provocant-me un formigueig per tot el cos impossible de frenar.  El primer somriure còmplice, un gest impossible d'oblidar, tant perfecte tot ell que el cor se m'accelerava de manera descontrolada, era una sensació insuperable, increïble. 

Les contínues bogeries que ens posaven a  prova un dia rere l'altre. Aixecar-nos enmig del cine proclamant el nostre amor, saltar amb paracaigudes quan els dos teníem vertigen, interrompre un casament aliè, dormir als llits d'exposició de l'Ikea... i cada vegada fer coses més surrealistes. 

Ficar-nos a la via del tren pocs segons abans del seu pas per allà i notar el ferro roent davant dels ulls, fer l'amor a l'últim banc de l'església un diumenge de missa, apostar l'un contra l'altre per veure qui estimava més a qui i acabar jugant a la ruleta russa per amor. Tot per amor. 

Perdre't en aquella última ronda del joc, la mostra de que jo t'estimava més, perquè vaig seguir vivint per tu, en canvi tu no vas morir per amor a mi, si hagués estat així la bala no s'hagués disparat. És un fet que està comprovat, si hagués sigut per amor, avui encara estaries amb mi.

I ara, com cada nit, ploro sota el cel estrellat per culpa nostre, per culpa de la nostra estupidesa, del nostre gran amor, tan insà que se't va endur perquè deixessis de fer-te mal. 

FINS MAI

Efímer com el temps, tan curta i lleugera com una brisa que t'acaricia i fa mal, un dolor silenciós que et va destrossant per dins fins a deixar-te en res. Aquella mirada va ser això, va ser un adéu sense inici, un fins mai. Un trist comiat que no enunciava cap retrobament. 

Tots dos l'un davant de l'altre i trencats pel dolor, ens mullàvem sota les llàgrimes del cel que plorava aquella amarga despedida. Tots dos, junts, bon aviat sols, recordàvem el nostre passat i el desitjàvem amb fervor.

De sobte et vas posar a plorar i el teu dolor es va fer meu. Les llàgrimes que travessaven la teva cara feien més mal que qualsevol ferida superficial, aquestes em van arribar al fons, a l'ànima. Amb aquestes llàgrimes vas acabar amb mi, em vas fer teu fins al final dels temps. Aquelles petites gotes de cristall em van cremar com el foc en el més profund de mi, no vaig saber reaccionar. Al meu voltant el món va quedar en res i només existies tu. Tu, el teu perfum, les teves abraçades i les llàgrimes que em van encadenar dins teu. 

Com explicar-li a ningú la punyent sensació que vaig tenir quan et vaig abraçar i tremolaves de por entre els meus braços, com fer entendre l'horrible pensament que et passa pel cap quan hi ha la possibilitat de no tornar a veure a aquella persona que et fa sentir especial. No trobo paraules per descriure-ho. Només sé que aquella nit, contra tot pronòstic, la vaig perdre, la vaig apartar de mi i qui sap si algun dia podré tenir-la de nou entre els meus braços. 

UN MUNDO PARA NOSOTROS

Con dos copas de más subimos los dos juntos hasta aquel mundo de descontrol sin rumbo ni dirección, nos volvimos locos el uno junto al otro y lo llevamos hasta extremos insospechados. 

Empezamos a rozarnos con leves caricias de aprecio mientras bailábamos pegados en la pista, solos en medio del barullo, un mundo aparte entre la gente. Nuestros latidos al unísono, la temperatura en aumento, el pelo revuelto, sonrisas cómplices. Solos allí arriba me besó como nunca lo habían hecho antes, me tocó con una dulzura impensable y con una desesperación irrefrenable. Solo deseaba hacerle mío, mío para siempre. Quedarnos allí arriba toda la eternidad sin interrupciones absurdas del mundo que nos esperaba, tranquilos en nuestro amor, locos en nuestros juegos. Bailando locamente toda la eternidad sin preocupaciones por el mañana, deseosos de vida y fiesta, implorando libertad.

EL TEU MOMENT

Arriba un moment en que saps qui ets i vols que la resta del món, en la seva totalitat, ho reconegui. Aleshores et poses la roba que més t'agrada, tanques l'armari i surts al carrer. Camines amb pas segur cap al teu destí, trepitjant fort, perquè tothom et reconegui i recordi qui ets. Ets sents bé, mai t'havies sentit tan lliure de pes, tan lleugera, tan gran i important però a la vegada tant petita. T'adones que la gent et mira, ja siguin mirades d'incredulitat, descarades, amables o simplement mirades, tu els retornes la mirada i li afegeixes un somriure.  

UNA VIDA SENSE POR

És una lluita contra el temps el que intentes guanyar i saps de sobres i des de bon principi que no ho aconseguiràs mai.

I aleshores et capfiques i tens por. Tens por de perdre el que sempre has tingut, el que sempre has sigut, tens por de canviar i no tornar a ser tu mateix, tens por d'oblidar com es tira endavant, tens por dels teus temors. Aquesta por realment s'apodera de tu i et fa seu, et controla en tot moment i no et deixa viure, no et deixa ser lliure, ser feliç. Ets el seu titella i juga amb tu fins al final. Però si pel contrari aconsegueixes superar-la, arribarà el dia en que seràs més fort, aconseguiràs trencar els fils i podràs tornar a somriure.

PERSONES ÚNIQUES

Tants moments que passes amb persones increïbles i no te n'adones com de fantàstiques són. 

Sense saber-ho pots arribar a tocar el cel amb elles al teu costat, el temps s'atura i desitges que cada instant quedi gravat dins teu per no oblidar-les mai, perquè estiguin sempre amb tu. Quan recordes els somriures, els crits descontrolats, les abraçades sense final, les mirades de llarga amistat que saps que perduraran per sempre, és aleshores quan saps del cert que les tens allà pel que faci falta, per qualsevol cosa, i descobreixes que no les pots perdre mai, que són massa importants com per deixar-les marxar de la teva vida.