Felices para siempre

Que los sueños sueños son, pero son las palabras lo que se lleva el viento, y no hay sueños ni palabras que consigan frenar ese deseo de vivir que se extiende dentro de mí cada vez que te miro a los ojos y veo esa chispa de luz que me pide a gritos que sea feliz contigo.

Porque dos más dos a veces solo significa tu más yo. Que al final mi corazón y mi cabeza vienen juntos pero viven por separado, pero cuando te tengo cerca se ponen de acuerdo y acaban siendo uno.

Que tú consigues que los límites se extingan y los infinitos se mantengan. Porque a partir de medianoche ya todo es posible y no existe bruja alguna que logre hechizar como tú lo has hecho conmigo.

Y que al final, eso de “y vivieron felices y comieron perdices” solo sucede en los cuentos de hadas porque en la realidad el final nunca es feliz, y si la felicidad es infinita, entonces no hay final. 

PERO LA NAVIDAD TERMINÓ

La navidad ha terminado y con ella todas tus promesas que se han quedado en nada. La nieve al fin se ha fundido y se ha llevado tus caricias, tus calientes manos provocándome, tus sonrisas en medio de la oscuridad. Ya no recuerdo como era el sonido de tu voz ni lo dulces que podían llegar a ser tus besos, he olvidado la sensación de estremecimiento que recorría mi cuerpo cada vez que sentía tu olor. Pero cuando cierro los ojos aún apareces tu, queriéndome como antes y mintiéndome como siempre. 

¿Y ahora qué me queda? Me queda el silencio que corre rápido a mi alrededor, me quedan las lágrimas que acompañan mis sollozos a lo largo de la noche... en realidad, ya no me queda nada.

Luchar por una mentira, por un cuento de hadas del cual yo no soy la princesa, por un final feliz que nunca fue.

Pronto llegará la primavera y se llevará los pequeños rastros que me quedan de ti, todo cuanto podía hacerme daño va a desaparecer y solo quedara el recuerdo de algo bonito que nunca pudo ser. 

YO QUE YA NO PUEDO MÁS

No puedo conmigo misma, ya no soporto mirarme al espejo y observar lo que tengo delante, me da asco. Todos y cada uno de mis defectos, todos allí, concentrados delante de mi para que me sienta aún peor, haciendo fuerza para destrozar-me, lanzándome por un acantilado de donde no podré salir. Toda esa cantidad de errores que recorren mi cuerpo, que lo hacen indeseable a ojos de los demás, que lo maltratan hasta dejarlo en nada, ya no puedo más.

Y yo, yo que soy influenciable, que no me quiero a mi  misma, que permito que los demás hablen por mi y dejo que me acribillen con sus palabras malsonantes y sus miradas de despecho. Yo, que acepto todo lo que me digan, que no sé defenderme, que me rindo ante lo desconocido, yo que no sé luchar en este mundo donde o luchas, o te comen.

Yo que no confío en nadie pero me doy a todo el mundo, que regalo mis sentimientos a los que me rodean sin pensar que luego ellos los destrozaran como mejor les venga. Yo que lloro sola en la oscuridad para que nadie sepa de mi dolor, yo que soy fría, yo que no tengo sentimientos, me rompo a pedazos en cada momento que pasa. Yo que soy débil, yo que ya estoy harta, yo que ya no puedo más. 

I TINC POR

Les llàgrimes cauen com la pluja enmig del bosc, tot em fa mal i em sento destrossada per dins. Sé que la solució no és plorar, que m'haig d'aixecar, lluitar i ser lliure, però és massa difícil.

Costa tant tornar a ser jo quan durant tant de temps he estat d'una altre persona que m'ha fet a la seva manera. Costa tant aixecar-te quan et fa més mal l'ànima que les cames, i encara costa més posar-se a caminar de nou quan el teu cap no para d'intentar-ho però el teu cos té tanta por de tornar a caure que ja no reacciona.

M'amago de la vida com l'animal del caçador, i tinc por, ara ja sé el significat d'aquesta expressió, és quan prefereixes desaparèixer d'aquest món abans que enfrontar el que et ve, això és tenir por, i tinc por d'ell.

MÍRATE AL ESPEJO

Mírate al espejo. ¿Qué ves? 

Busca tus ojos entre las lágrimas que derraman y que caen por tus mejillas burlándose de ti, llamándote débil solo porque tienes miedo. Una vez los hayas encontrado, levanta tu mano y apártalas de en medio. Sigue mirándote al espejo. Baja la mirada y busca esa línea inexpresiva que tienes bajo la nariz, cesa los sollozos que salen de tu alma y escucha.

El silencio te envuelve y eso te da miedo, pero estás sola, no temas. Levanta la mirada y fíjala en lo más profundo de tus ojos. Dime ahora, ¿qué ves?

Sí, ese brillo que llevaba ya tanto tiempo escondido, ese brillo que creías perdido, está ahí esperando para volver a iluminar tu mirada, deja que lo haga. 

Mira tus labios que están enrojecidos de tanto mordértelos por el sufrimiento. Deja de hacerlo y dibuja una sonrisa, sabes que puedes hacerlo. Pero dibújala de verdad. 

Coge esos recuerdos que no olvidaras nunca y tráelos de inmediato a tu presente, solo los buenos, los malos ya te han hecho sufrir demasiado.

Ahora sí, ya estas lista para que tus ojos brillen de nuevo, para dibujar esa sonrisa que tanto deseo ver y para volver a soñar otra vez. Aprovéchalo.

TANTAS VECES

¿Cuántas veces hemos intentado ser quien no somos y nos ha salido mal? ¿Cuántas veces, sin darnos cuenta de que nos estábamos fallando a nosotros mismos, hemos deseado rechazar quienes somos por un error del pasado o un deseo del futuro? 

¿Cuántas veces hemos jugado a ser héroes que luchan contra el mal, sin pensar ni un instante en los que estábamos hiriendo? ¿Cuántas veces hemos deseado poder rectificar el pasado?

¿Cuántas, sin embargo, hemos disfrutado y desearíamos repetir?

LLANTO DE DOLOR

Vamos a llorar con una verdadera historia de dolor, un verdadero cuento de hadas roto en mil pedazos, tan real como el aire que tú y yo estamos respirando. Vamos a llorar con ese cuento nombrado amor, con el que tantas personas han encontrado la desesperación, vamos a sucumbir ante las letras de un relato que nos llenará el alma de pena y el corazón de rencor. 

Un triste texto explicando las desventuras de un amor tan bastardo y traicionero como todos, tan insano e irreal como los ángeles, que provocan locura de tanto creer en ellos. Las lágrimas serán por una historia vivida en primera persona, con dos protagonistas y tres corazones rotos. Vamos a llorar por ése amor nuestro que tan mal nos pintó la vida, de un negro más intenso que el de la noche, lloraremos hasta que nuestros ojos queden secos de lágrimas y será entonces cuando verdaderamente sintamos el peso de tanto dolor. 

BOJERIES D'AMOR

Sota les estrelles d'aquesta nit eterna ploro per culpa d'un record inesborrable que em perseguirà fins al final dels meus dies, ho sé. Un trist record que quan era realitat em feia somriure, però ara només hi ha llàgrimes, tot s'omple i les llacunes d'aigua dels meus ulls no em permeten gaudir del món, de la vida, d'aquest moment.

Aquella primera mirada que em vas regalar a l'entrar per la porta, aquell primer "bon dia" dels molts que vindrien després, tots i cadascun d'ells provocant-me un formigueig per tot el cos impossible de frenar.  El primer somriure còmplice, un gest impossible d'oblidar, tant perfecte tot ell que el cor se m'accelerava de manera descontrolada, era una sensació insuperable, increïble. 

Les contínues bogeries que ens posaven a  prova un dia rere l'altre. Aixecar-nos enmig del cine proclamant el nostre amor, saltar amb paracaigudes quan els dos teníem vertigen, interrompre un casament aliè, dormir als llits d'exposició de l'Ikea... i cada vegada fer coses més surrealistes. 

Ficar-nos a la via del tren pocs segons abans del seu pas per allà i notar el ferro roent davant dels ulls, fer l'amor a l'últim banc de l'església un diumenge de missa, apostar l'un contra l'altre per veure qui estimava més a qui i acabar jugant a la ruleta russa per amor. Tot per amor. 

Perdre't en aquella última ronda del joc, la mostra de que jo t'estimava més, perquè vaig seguir vivint per tu, en canvi tu no vas morir per amor a mi, si hagués estat així la bala no s'hagués disparat. És un fet que està comprovat, si hagués sigut per amor, avui encara estaries amb mi.

I ara, com cada nit, ploro sota el cel estrellat per culpa nostre, per culpa de la nostra estupidesa, del nostre gran amor, tan insà que se't va endur perquè deixessis de fer-te mal. 

FINS MAI

Efímer com el temps, tan curta i lleugera com una brisa que t'acaricia i fa mal, un dolor silenciós que et va destrossant per dins fins a deixar-te en res. Aquella mirada va ser això, va ser un adéu sense inici, un fins mai. Un trist comiat que no enunciava cap retrobament. 

Tots dos l'un davant de l'altre i trencats pel dolor, ens mullàvem sota les llàgrimes del cel que plorava aquella amarga despedida. Tots dos, junts, bon aviat sols, recordàvem el nostre passat i el desitjàvem amb fervor.

De sobte et vas posar a plorar i el teu dolor es va fer meu. Les llàgrimes que travessaven la teva cara feien més mal que qualsevol ferida superficial, aquestes em van arribar al fons, a l'ànima. Amb aquestes llàgrimes vas acabar amb mi, em vas fer teu fins al final dels temps. Aquelles petites gotes de cristall em van cremar com el foc en el més profund de mi, no vaig saber reaccionar. Al meu voltant el món va quedar en res i només existies tu. Tu, el teu perfum, les teves abraçades i les llàgrimes que em van encadenar dins teu. 

Com explicar-li a ningú la punyent sensació que vaig tenir quan et vaig abraçar i tremolaves de por entre els meus braços, com fer entendre l'horrible pensament que et passa pel cap quan hi ha la possibilitat de no tornar a veure a aquella persona que et fa sentir especial. No trobo paraules per descriure-ho. Només sé que aquella nit, contra tot pronòstic, la vaig perdre, la vaig apartar de mi i qui sap si algun dia podré tenir-la de nou entre els meus braços. 

UN MUNDO PARA NOSOTROS

Con dos copas de más subimos los dos juntos hasta aquel mundo de descontrol sin rumbo ni dirección, nos volvimos locos el uno junto al otro y lo llevamos hasta extremos insospechados. 

Empezamos a rozarnos con leves caricias de aprecio mientras bailábamos pegados en la pista, solos en medio del barullo, un mundo aparte entre la gente. Nuestros latidos al unísono, la temperatura en aumento, el pelo revuelto, sonrisas cómplices. Solos allí arriba me besó como nunca lo habían hecho antes, me tocó con una dulzura impensable y con una desesperación irrefrenable. Solo deseaba hacerle mío, mío para siempre. Quedarnos allí arriba toda la eternidad sin interrupciones absurdas del mundo que nos esperaba, tranquilos en nuestro amor, locos en nuestros juegos. Bailando locamente toda la eternidad sin preocupaciones por el mañana, deseosos de vida y fiesta, implorando libertad.

EL TEU MOMENT

Arriba un moment en que saps qui ets i vols que la resta del món, en la seva totalitat, ho reconegui. Aleshores et poses la roba que més t'agrada, tanques l'armari i surts al carrer. Camines amb pas segur cap al teu destí, trepitjant fort, perquè tothom et reconegui i recordi qui ets. Ets sents bé, mai t'havies sentit tan lliure de pes, tan lleugera, tan gran i important però a la vegada tant petita. T'adones que la gent et mira, ja siguin mirades d'incredulitat, descarades, amables o simplement mirades, tu els retornes la mirada i li afegeixes un somriure.  

UNA VIDA SENSE POR

És una lluita contra el temps el que intentes guanyar i saps de sobres i des de bon principi que no ho aconseguiràs mai.

I aleshores et capfiques i tens por. Tens por de perdre el que sempre has tingut, el que sempre has sigut, tens por de canviar i no tornar a ser tu mateix, tens por d'oblidar com es tira endavant, tens por dels teus temors. Aquesta por realment s'apodera de tu i et fa seu, et controla en tot moment i no et deixa viure, no et deixa ser lliure, ser feliç. Ets el seu titella i juga amb tu fins al final. Però si pel contrari aconsegueixes superar-la, arribarà el dia en que seràs més fort, aconseguiràs trencar els fils i podràs tornar a somriure.

PERSONES ÚNIQUES

Tants moments que passes amb persones increïbles i no te n'adones com de fantàstiques són. 

Sense saber-ho pots arribar a tocar el cel amb elles al teu costat, el temps s'atura i desitges que cada instant quedi gravat dins teu per no oblidar-les mai, perquè estiguin sempre amb tu. Quan recordes els somriures, els crits descontrolats, les abraçades sense final, les mirades de llarga amistat que saps que perduraran per sempre, és aleshores quan saps del cert que les tens allà pel que faci falta, per qualsevol cosa, i descobreixes que no les pots perdre mai, que són massa importants com per deixar-les marxar de la teva vida.

VIDES OPOSADES

La vida, sempre tan injusta per uns i massa bona per altres, sempre de part de gent que és més que els demés, sempre fent mal, sempre regalant oportunitats a qui menys se les mereix. La vida, que ens enganya dia a dia i ens fa patir a cada instant, que ens regala moments de patiment i ens trenca amb cops inesperats que fan mal, grans envestides que ens fan caure ben avall, tant, que en ocasions ens costa una eternitat aixecar-nos.

La vida, un ball infinit que ens trastorna i ens excita, tan increïblement apassionant que ens fa perdre els sentits. Un cúmul de sensacions que ens permet viure intensament, sense pors, sense remordiments. Sempre impulsant-nos a seguir caminant, a no deixar-nos endur pel fracàs, a continuar pas a pas. La vida ens impulsa a ser qui som, a actuar com volem, ens ensenya a patir i a aprendre de la felicitat. Sempre tan sorprenent i incerta, sempre tan esquerpa i dolça, sempre tan amarga i convincent. Vida, sisplau ensenya'ns a viure sense saber.

TOCAR EL CEL AMB LES MANS

Quan menys t'ho esperis aconseguiràs tocar el cel amb les mans, i t'adonaràs que la vida no és tan terrible com pensaves. Veurà que sempre que ho has necessitat hi havia una mà per recolzar-te, que les persones no sempre són cruels i que la vida també aporta coses bones. Miraràs cap avall i els somriures i les emocions ompliran el teu passat, alçaràs la vista cap amunt i un futur brillant t'esperarà. 

Quan menys t'ho esperis el camí es farà gran i ample, caminaràs sense entrebancs i decidit a conquerir el cel sencer. Sentiràs com el vent t'acaricia i per primera vegada a la vida et sentiràs lliure, volaràs lluny i creuaràs el món des de dalt. No dubtaràs en ser jove per sempre, en conèixer, aprendre i saber sense límits, a escoltar el cap i fer-li cas al cor, a cantar cançons i somiar despert.

Dormiràs sobre els núvols, ballaràs entre la boira, et reflectiràs en les estrelles i li somriuràs a la lluna.

EL MILLOR MÓN

Desitjo un món on totes les paraules siguin genials, on al mirar una persona se'ns dibuixi un somriure a la cara, on  els tresors siguin el més insignificant. Un lloc on les estrelles es puguin agafar amb les mans, un lloc on no poder perdre's, on sempre siguem algú. On s'aprengui a disfrutar de les petites alegries, on somriure sigui fàcil i agradable, on el rosa estigui pintat per tot arreu, on el present sigui més important que el futur. 

UN LLOC PER MI

La nit recobreix amb la seva foscor les grans llàgrimes que rellisquen per les meves galtes, es camuflen entre les onades i marxen lluny de mi. En silenci i sense trencar la tranquil·litat que reina al meu voltant camino descalça per la sorra, sentint les carícies sota els meus peus. La tristesa m'envaeix i necessito agafar aire fortament perquè em costa respirar, l'angoixa s'ha apoderat de mi i no em deixa marxar. 

Visc en un món ple de gent que no em reconeix, gent que em saluda pel carrer amb desgana, sense mirar-me a la cara, gent que em veu com una estranya. Sola pels carrers de la  meva ciutat, sola com una ànima que vaga buscant el lloc on pertany, un lloc on encaixar, com dues peces que s'acoblen per finalitzar un puzle. Fa poc vaig aconseguir entendre qui sóc; sóc una desapareguda, sóc una molèstia per la societat, sóc com aquell gra al cul que et surt i no et deixa viure en pau durant dies. Per ells, per tots ells jo sóc això. Una taca negra i borrosa que no serveix per res i que només fa nosa, un fantasma, un espectre solitari que simplement no hauria de ser-hi. 

Però encara no he descobert quin és el meu lloc. Es possible que no en tingui o que mai el tribi, probablement m'hauré de passar el que em queda de vida caminant pels carrers i fent-me mal als peus. Segurament algú amb més sort que jo ha trobat el meu lloc al món i se l'ha quedat per ell, no m'estranyaria, les persones som així d'egoistes. Per tant, vol dir que haig de desaparèixer d'aquest món amarg i intentar viure millor en el que vingui després. M'acosto a l'aigua, nedo cap al més enllà i seguiré nedant fins la lluna, fins que trobi l'escala que m'ajudi a pujar al cel.

BAILA CONMIGO

Baila conmigo y sé tu. Sácame de quicio y hazme sufrir, provocame, asustame, arrastrame al infierno, baila y bajemos a lo más profundo. Olvidalo todo, liberate y vete lejos, pero no sueltes mi mano. Empecemos de nuevo, toca mis ojos, llename de calor, siente mi respiración y baila conmigo para siempre.

DOS MUNDOS DISTINTOS

Hubo un momento en que pensé que todo podía llegar a cambar, que nos convertiríamos en mejores personas. Uno tras otro los recuerdos iban aparenciendo ante mi mente como una lenta película de cine en blanco y negro, y los mejores momentos pasados a tu lado quedaron plasmados nítidamente. Entonces me di cuenta de que éramos dos completos opuestos; día y noche, fuego y agua, cielo y tierra. Me di cuenta de que era tu disímil, tu contrario. Pero también la parte que te faltaba, el mal en tu bondad, la locura en tu sensatez, la sonrisa entre tus lágrimas. Y ahora sé que no soy igual que tu, pero si soy tu perfecto opuesto.

SUEÑOS QUE NUNCA SERÁN

Se despertó entumecido y con el corazón acelerado por la extraña sensación y el ligero cosquilleo de su cuerpo. Se desperezó y la realidad le envolvió de nuevo, recordando las nubes que flotaban por encima de su cabeza y el deseo de libertad que le invadió, antes de dormirse y olvidar por un breve espacio de tiempo que no tenía piernas, que era diferente a todos y que jamás lograría que sus sueños se hicieran realidad.